Continguts
El 14 de novembre, i per tercer any consecutiu, vam presentar la nova edició anual de l’informe sobre l’estat de la immigració a Catalunya. Aquest és un informa ja tradicional de l’Observatori de les Migracions i el Refugi a Catalunya de la Fundació ACSAR.
En aquest cas, la redacció va anar a càrrec de l’equip format per Valeria Bello i Lluc Torrella. La Valeria (doctora en Sociologia Política, 2007, Universitat de Florència “Cesare Alfieri”) és actualment professora titular en migració i seguretat a Blanquerna FCRI /Universitat Ramón Llull. Anteriorment havia treballat a Nacions Unides – de 2012 a 2018 – com a Senior Research Fellow treballant en l’àmbit de migracions, seguretat i desigualtats. També té experiència com a Postdoc Marie Curie Research Fellow a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (2009-2011), i va començar la seva carrera com a professora assistenta doctora i assistent a la coordinació del Jean Monnet Centre of Excellence de la Universitat de Trento, Itàlia (2003-2009). És autora de més de 50 treballs científics i de desenes d’informes per institucions nacionals i organismes internacionals, com NNUU, IOM, Pacific Islands Secretariat, Ministeri de defensa d’Espanya, etc. És autora del llibre International Migration and International Security. Why Prejudice is a Global Security Threat (Routledge 2017) que va ser presentat el 21 d’abril 2017 a la seu central de NNUU en Nova York i ha sigut el llibre més llegit a la Biblioteca Hammarskjiold de NNUU el 2018.
En Lluc Torrella Llauger, per altra banda, és investigador júnior al grup de recerca GLOBALCODES i a l’Institut de Recerca en Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-URL. És graduat en Relacions Internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona i del Màster en Seguretat Internacional per l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals). Anteriorment, ha treballat com a becari al CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), al Departament d’Afers Exteriors del Govern de Catalunya, i ha estat membre de l’European Student Think Tank.
Igual que en les darreres edicions, l’informe s’ha dividit en diferents blocs. En primer lloc, el Bloc I presenta les competències de Catalunya en matèria d’immigració i estudia les possibilitats d’incrementar la descentralització de la gestió migratòria en el context espanyol. El Bloc II tracta específicament la qüestió del refugi i l’asil, tot detallant les xifres i l’evolució del fenomen a la realitat catalana. Finalment, el Bloc III parteix de la base de la reforma de la Llei d’Estrangeria del 2022 i la Iniciativa Legislativa Popular i les esmenes proposades per a estudiar els seus efectes cap a la regularització d’immigrants. L’estudi serveix de fonament per a una sèrie de recomanacions i possibles millores del sistema d’acollida i refugi a Catalunya en una època marcada per l’aparició de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya i el reforç que això implica per contrarestar les narratives xenòfobes i anti-immigració i un debat informat i neutral sobre aquestes qüestions tan crucials avui dia.
Conjuntament amb els blocs dels darrers anys, cada vegada es genera un context de la situació de Catalunya en l’àmbit d’immigració. Algunes de les temàtiques que s’han tractat anteriorment engloben temes com la situació laboral, l’educació o l’habitatge.
L’informe del 2023 es pot trobar a la web de la Fundació ACSAR.
L’acte de presentació de l’informe es va fer, també altra vegada, al Palau Macaya. Concretament a la Sala Macaya, un espai idoni per generar un espai de debat entre totes les persones assistents a l’acte. Entre aquestes persones, hi van participar representants d’institucions catalanes. Concretament, el director general d’immigracions de la Generalitat de Catalunya, el Sr. David Moya, i representants de diferents ajuntaments catalans.
Per altra banda, hi van assistir també representants de diferents partits polítics catalans; més d’una desena d’entitats del tercer sector, com Caritas, Creu Roja, el CCAR, ACONPAZ o el Fons Català de Cooperació; universitats i sindicats.
Les conclusions i recomanacions a les quals s’ha arribat a través de l’informe i el posterior debat al Palau Macaya de cada un dels blocs van ser les següents:
Competències de Catalunya en matèria d’immigració:
Per desenvolupar plenament les competències en matèria d’immigració derivades de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és imprescindible reactivar les comissions bilaterals de traspàs de competències amb l’objectiu d’ampliar les atribucions exclusives en l’àmbit d’ocupació i immigració. En aquest sentit, el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ha de jugar un paper determinant, sempre amb l’acord de la comissió autonòmica específica encarregada de determinar les necessitats del mercat laboral, que inclou representants del SOC, sindicats i patronals. Això permetria gestionar de manera més eficaç la contractació en origen.
És necessari establir mecanismes àgils de comunicació entre el SOC i els consolats espanyols a l’exterior, acompanyats d’una major implicació de les oficines de la Generalitat a l’exterior i dels serveis públics d’ocupació dels països d’origen. Paral·lelament, caldria ampliar les competències de la Generalitat no només en la concessió de les primeres autoritzacions de treball, sinó també en la renovació d’aquestes. Això podria estendre’s a la concessió dels permisos de residència vinculats a les autoritzacions de treball, amb l’objectiu final d’unificar aquestes autoritzacions i permisos en un sol tràmit.
A més, s’hauria d’implementar una finestra única que faciliti els tràmits entre la Generalitat, els ajuntaments i l’administració central, amb la finalitat d’eliminar la problemàtica actual derivada de la manca de cites prèvies, que sovint s’ha transformat en un negoci. Aquesta simplificació hauria d’anar acompanyada d’un augment dels mitjans econòmics, recursos personals i tècnics disponibles per a les administracions catalanes competents, amb l’objectiu d’agilitzar els tràmits i oferir un servei més proper, eficaç i de qualitat.
També cal incrementar els recursos destinats a polítiques d’inclusió social i participació, garantint la igualtat de drets en àmbits com la sanitat, l’educació, l’habitatge i la participació social i política. Finalment, és imprescindible augmentar els recursos disponibles per a les entitats i organitzacions cíviques i socials, especialment aquelles que treballen en àmbits clau com el laboral, educatiu i veïnal, per tal de fomentar una societat més inclusiva i cohesionada.
Asil i refugi:
El Conveni dels Refugiats ha d’aplicar-se sense cap tipus de discriminació per raó de sexe, gènere o nacionalitat, garantint així el màxim respecte pels drets fonamentals i assegurant un tracte just a totes les persones sol·licitants. En aquest context, és especialment important incentivar la possibilitat que les sol·licituds d’asil es puguin presentar directament als consolats, facilitant l’accés al procés de protecció internacional des de l’exterior.
El govern espanyol ha d’evitar utilitzar el dret al refugi com una eina política. La gran diversitat en les taxes d’acceptació de sol·licituds genera preocupació, ja que sovint aquest dret sembla estar subordinat a la política exterior de l’Estat, fet que comprometria la seva imparcialitat i justícia.
A més, s’ha de resoldre la problemàtica actual per accedir a cites per sol·licitar asil. Les oficines d’estrangeria gestionades pels cossos policials no disposen d’un mecanisme funcional de sol·licituds en línia, i les línies telefòniques sovint resulten inoperatives. Aquestes deficiències provoquen que les persones nouvingudes hagin d’esperar fins a sis mesos per iniciar el procés, allargant considerablement els terminis per obtenir asil.
Per abordar aquestes dificultats, és fonamental ampliar els recursos econòmics i humans disponibles per a les administracions autonòmiques i avançar cap a la unificació del sistema de sol·licituds entre la Generalitat, els ajuntaments i l’administració central, amb l’objectiu de garantir un accés més àgil i eficient al dret al refugi.
Regularització:
Les autoritats competents han de promoure un procés de regularització que eviti la creació de situacions de vulnerabilitat, ja que aquestes no només afecten els drets de les persones migrants, sinó que també perpetuen una divisió entre immigrants de “primera” (amb situació administrativa regular) i de “segona” (els que es troben en situació irregular, amb tots els reptes que això implica).
En el marc actual, amb la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de regularització extraordinària en tràmit al Congrés, és fonamental corregir les exclusions que afecten col·lectius específics, com les treballadores de la llar, que de facto queden fora del procediment per sol·licitar l’arrelament laboral.
A més, cal assegurar un finançament adequat per a entitats de recerca i ONG que permeti realitzar estudis rigorosos sobre el nombre real de persones en situació irregular i analitzar l’impacte de les mesures legislatives adoptades en matèria de regularització. Aquesta anàlisi és essencial per garantir una base sòlida en la presa de decisions polítiques, ja que la manca de dades precises limita les conclusions sobre aquestes qüestions.
La gestió futura de la regularització requereix també abordar la dimensió discursiva. És essencial combatre la polarització i la politització del debat sobre immigració a Espanya i Catalunya, ja que aquestes tendències alimenten discursos xenòfobs i populistes que posen en perill la salut democràtica i la protecció de les persones vulnerables. En aquest sentit, és imprescindible reconèixer que la situació administrativa irregular té un profund impacte vulnerador dels drets humans i que això ha de ser un dels principals motius per integrar les persones nouvingudes al sistema de benestar, més enllà de consideracions econòmiques.
A més, és urgent agilitzar el procés de regularització, tractant-lo com una mesura no només puntual, sinó també integrada en una futura reforma de la Llei d’Estrangeria. Aquesta reforma ha d’incorporar un mecanisme més eficient i menys discriminatori que permeti la regularització sistemàtica de les persones migrants. Sense aquesta transformació, les persones en situació irregular que no es poden acollir a les disposicions actuals —ja sigui la reforma del 2022 o la ILP— continuaran veient la seva situació cronificada. Aquesta realitat, si no es gestionen adequadament els mecanismes de regularització, només farà créixer un col·lectiu que ja es troba en una situació de gran vulnerabilitat.